Pianissimo
Camillo Sbarbaro · Traducció: Marc Granell
Primera edició: setembre de 2025
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 35
Rústica. 96 p. 18 €
ISBN: 978-84-127432-7-2
Sbarbaro, per primera vegada · Begonya Pozo
Estem d’enhorabona, gràcies a Edicions del Buc,
perquè tenim a les mans una primícia: una traducció única. Aquesta afirmació pot semblar una mica hiperbòlica, però no ho és. De fet, fins ara, no hi havia cap traducció completa de Pianissimo, ni de capaltra obra de Camillo Sbarbaro (Santa Margherita Ligure, 1888 – Savona, 1967) al català. Aquesta versió de Marc Granell ompli, doncs, un buit que, com en tantes altres obres escrites en italià, sembla no existir. La proximitat lingüística i cultural amb la literatura italiana fan difícil, en general, que arriben traduccions amb una certa regularitat. En poesia, encara és més complicat i sovint assistim a allò que en altres ocasions he denominat «traduccions espasmòdiques» (els casos d’Alda Merini o d’Antonia Pozzi en serien dos bons exemples), perquè passem de tenir autors o autores desconeguts a poder llegir-ne més d’una traducció en poc temps. En el cas de Sbarbaro, com he indicat adés, no hi ha cap altra obra seua que puga trobar-se en aquest moment en català; per tant, qui haurà transitat per aquesta traducció necessàriament haurà tingut el privilegi d’endinsar-se per primera vegada en una obra singular.
Aquesta traducció és important i necessària perquè trenca amb una inèrcia que dura ja més d’un segle: el desconeixement del públic català de l’obra de Camillo Sbarbaro. En aquest sentit, podríem dir sobre aquest poeta italià, nascut a finals de segle XIX, que ha estat una figura alhora discreta i imprescindible dins del panorama de la poesia italiana de la primera part del segle xx. La seua presència en la major part de les obres crítiques, monografies, històries de la literatura, etc., centrades en el primo novecento és secundària, si no inexistent. De fet, les escasses referències a la seua producció poètica se centren en els contactes amb el grup de La Voce i, molt especialment, en la influència que va exercir sobre l’obra d’un dels poetes fonamentals del Novecento italià: Eugenio Montale. De fet, tots dos compartien una qüestió tant vital com accidental que va determinar-ne les poètiques: l’arrelament al paisatge aspre i contundent de la Ligúria. El caràcter en certa manera extrem del territori va condicionar la poesia de Sbarbaro i el va convertir, probablement sense saber-ho, en una de les veus de referència d’aquella poesia descarnada i desèrtica que connectava amb la gran tradició italiana (especialment amb la lírica de Leopardi). El pont entre la tradició clàssica i les poètiques innovadores va comportar també una revisió ètica i estilística per part de Sbarbaro, que amerat de la musicalitat de l’endecasíl·lab leopardià va mantenir el ritme (abandonant la rima) i així es va aproximar a una dicció més prosaica i despullada que revelava l’intent de traslladar al lector la nuesa de la seua mirada sobre l’existència humana, la solitud, la inadequació a l’entorn o el sofriment intern d’una forma, si volem, «antimelòdica» i «antieloqüent». La renovació interna que va aplicar Sbarbaro a la seua poesia contrastava també amb els canvis i les renovacions molt més radicals dels moviments d’avantguarda amb què va conviure històricament. Dins d’un context de renovació i trencament que va marcar la transició entre les acaballes del XIX i el començament del XX es col·loca la publicació de Pianissimo, precisament l’any 1914. En aquell moment era la seua segona obra i situava l’autor en un espai diferent que configurava la seua lírica (juntament amb la d’Umberto Saba) com una de les primeres manifestacions poètiques que modificaven, amb una naturalitat ben senzilla, la codificació tradicional de la lírica italiana.
Tot i que la primera edició de l’obra és de 1914, la peripècia editorial de Pianissimo també fa part de la seua recepció, tant en àmbit italià com en altres literatures. L’any 1954 fou publicada una nova edició per Neri Pozza (Venècia), que encara fou revisada per a una edició posterior en 1960, on també es varen produir canvis i supressions a partir de les edicions de 1914 i 1954. A partir de 1960 l’obra ha estat reeditada per grans editorials italianes com Garzanti o Mondadori, la qual cosa ha contribuït que la seua difusió no fora un fet excepcional sinó una realitat ben viva dins dels canals habituals de lectura. Convé destacar que l’edició de referència ha estat sempre la primera perquè, com indica Pier Vincenzo Mengaldo, la de 1954 suposa una «nuova e complessivamente non felice stesura». De fet, serà sobre la versió canònica de 1914 que treballarà Marc Granell per oferir la primera traducció completa de l’obra al català, de la qual n’havia publicat una tria breu a la plaqueta Nou poemes de Pianissimo (2007) a la col·lecció Razef, d’Edicions 96, dirigida per Maria Josep Escrivà. La connexió Sbarbaro-Granell que travessa tota la traducció ve de lluny i no és casual. La poesia de Sbarbaro es caracteritza fonamentalment per construir-se sobre el mite negatiu de la ciutat moderna com a desert o prostíbul (amb Baudelaire també a la base, és clar), la dialèctica d’estil maleït, el reclam dels afectes familiars, l’atonia vital, la petrificació interior i l’aridesa o la fragmentació i la destrucció d’un subjecte que, de vegades, es representa com a somnàmbul o espectador inert de la vida. A més, també des de la tradició clàssica carducciana i pascoliana, Sbarbaro va més enllà a l’hora d’establir lligams amb el paisatge que l’envolta, acostant-se a un impressionisme més sobri i eixut que té el correlat lingüístic en una dicció poètica cada vegada més essencial, més nua.
Com deia abans, en tota la traducció és ben present la connexió, el coneixement, l’admiració i la fascinació de Granell per la poesia de Sbarbaro. Tant és així que després de llegir la seua versió de Pianissimo vaig pensar que no hi havia un altre poeta actual en català que ho haguera pogut fer més bé. Francament, crec que la simbiosi entre les dues poètiques és tan profunda que si Sbarbaro haguera escrit en català, aquest n’hauria estat el resultat de la proposta. La devoció de Granell per Sbarbaro és de tal magnitud que, en les seues paraules: «s’ha convertit per a mi en un poeta de referència, amb el qual he connectat des del principi, sobretot per la seua visió pessimista —ell i jo diríem realista— del món, de la vida, de l’ésser humà». La intensitat d’aquesta connexió es percep tant en la temàtica (la desolació, la soledat, el silenci, la mort, la melancolia, l’observació del món, les imatges quotidianes, la introspecció, la presència del paisatge abrupte i mediterrani, etc.) com en el to del poemari, amb un ritme descriptiu i narratiu que s’adapta a la musicalitat habitual dels poemes de Granell o amb l’ús d’una eloqüència senzilla amb una sintaxi progressivament despullada que també encaixa amb la seua proposta lírica. Tot plegat, una fusió ara ja inseparable: la poesia de Sbarbaro-Granell o de Granell-Sbarbaro és el resultat d’un exercici d’amor cap a les literatures, les llengües i les cultures que d’ara endavant gaudirem des del fervor i l’alegria gràcies a l’esforç de totes les veus que han fet possible aquest petit miracle d’excel·lència poètica.