Llengua d’antrax · Anna Gas Serra
Primera edició: abril de 2019
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 18
Rústica. 59 p. 14 €

La còrpora de les paraules em fa mal, em fa bé, m’estotja
Nota de Biel Mesquida

Hi ha el cos que mostra l’ànima. Hi ha la llum que et rep des d’un bell principi amb una capada de confiança. Hi ha la terra i la pedra entre els cossos. Hi ha la música que cerquen els mots per dir i desdir la faula. Hi ha el tremolor de les cal·ligrafies enfonsades entre nervis i sang. Hi ha la festa i l’ofec, la fortor de les
coses marcescents, l’afany senzill de la tendresa. Hi ha els crits desafinats que amaguen més que mostren. Hi ha la calidesa d’una mà que tix.

Pas la mà per les teves entresenyes de lletra crua (ai!, llengua d’àntrax!, ai las!) i sent les electricitats que em pugen per la punta dels dits dels peus fins a l’espinada en uns calfreds impossibles. Vius per la gràcia del somni: aquell que vol dibuixar paraules en les pàgines d’aire i no pot, aquell que hi veu amb els ulls tancats, aquell que et mostra allò que succeeix abans del despertar de la percepció. No passis pena. No has de sargir ni brodar res, no has de fer altra cosa que seguir el fil que t’encadena a les diccions.

Desfer, això és el que fas. Desfer, això és el que em dones. Desfer, art difícil i ple de mausoleus de record.

Calaré foc a les arrels falses, a l’embalum del cos esflorat, a la condemna dels amants, als efluvis plastiquils dels humors aquosos humanals, a la ranera de les hores mortes, a l’efluvi de la concupiscència,
al mascle anur i a l’enfonsament de l’asfíxia, que converteixen el cant en resurrecció.

Agafes les coses i les anomenes amb el tacte de la llengua que fa el bategot. La teva és una respiració boca a boca.

Flaixos de fosca tinten els mots a poc a poc amb instantànies urgents. Filats d’ànsia diuen més que allò que diuen i et fan treure ulls d’on no n’hi ha. Lentituds d’escala de socors.

Al revers de l’ombra no hi ha l’incendi. Al revers de l’ombra no hi ha l’escorxador. Al revers de l’ombra no hi ha el pol·len. Al revers de l’ombra hi ha els cadàvers del temps.

Escrius damunt la pell paralitzada amb paraules d’altes tensions de l’esperit. Fugitiva, inaugures la via real de l’eclosió. Dones llengua on fulgura la carbonissa del diamant fet pols. Toques amb les passions que dus en la còrpora dels mots. Fas noms a lloure i a voler.


«La poètica de Gas es construeix a partir de la paradoxa, el cos foradat i sense òrgans, el llenguatge com a centralitat reflexiva i metalingüística, i l’altre com a amenaça i condició de possibilitat». Pol Guasch. núvol.com. 01.07.19