Fractura · Núria Armengol
Primera edició: març de 2017
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 10
Rústica. 66 p. 14 €

Notes de Ramon Boixeda / Víctor Sunyol / Arnau Pons

Si l’os és poesia fossilitzada, la fractura com una escletxa des de la que constatar el món i al mateix temps inserir-hi allò propi. Cruixir i enfondir-se en la polpa, moll; que és la part més íntima d’alguna cosa, i un port, i mullar-se. La Núria. Mullar-se d’anar xop i d’implicar-se. La crosta, el vaixell. Que hi és fonda l’escletxa i ens arriba per la crosta com una punta d’iceberg, no pas per emmirallar-s’hi sino per respirar. Un respirar breu, quasi ofec, que marca (i remarca) cada punt. Cruixit. La Núria implosiona i menja món. Llegeix i reté. Els ulls li són un far i al mateix temps un desaigua. Boira i fanals, ventres i flors, estranyesa que ressona a quelcom quotidià. La Núria. El seu primer llibre. Hi campa el rostre del món cruixint en lleixes de biblioteca. La fractura. Hi campa el típic amor-odi propi de la plana de Vic. Cruixir. Furgar la purga i trobar-se en tu, lector. Poemes que no es planten, orbiten. La Núria. Com dient: tractem-nos amb rigor. Des de l’honestedat i, per tant, no exempta d’artifici. Aquest llibre no es sinó una proposta d’amistat confegida des de l’espai comú que enceta la fractura, un punt de trobada exercit des d’una poesia que, com diria aquell, no s’avergonyeix del seu nom.

Fractura / Fragment
, i no només en els àmbits de la imatgeria –i de l’imaginari−, del repertori fonètic, del lèxic, dels ritmes sintàctics o les cadències del poema. Els textos de Fractura, o/i la seva ombra, baixen al fons dels pous d’unes tradicions tan antigues i fortes com deixades als marges i recorren, sovint de puntetes, les galeries que els connecten. En un temps deturat, l’esquelet esdevé exosquelet. No obstant,

la yave mos konta
kómo olvidó la kaza

kómo forsó
la resha

avryéndole una yaga
ke yenó kon su lokura

para trokarse en klavo.

Entre la citació, que és la clau que obre una porta del text, i el punt, que és el clau que el determina. Segurament aquest és l’arc que tiba, suara, els poemes de la Núria.
Perquè «la sintaxi atura, fixa una intervenció; no és desplaçada, sinó que és ella la que acostuma a desplaçar el sentit mitjançant una reflexió que ella mateixa crea.» (Jean Bollack, Sentit contra sentit).
I és per això que no hi ha sintaxi eixorca sense subjecte eixorc.

 


«Un primer poemari amb reminiscències rurals, evocacions familiars, traces de Bataille, Verdaguer, Quevedo i el pintor Ribera. Herències i pinzellades tan innocents com valentes». Begonya Mezquita. trapezi.com. 26.04.17

«Versos que esberlen la cadència per fer-la boira, clivells de la fosca des d’on emergeix la llum: una nova veu a tenir en compte». Ramon Guillem. Cartellera Turia. Número 2.777. 21.04.17