Màrius Sampere va néixer a Barcelona l’any 1928 i és un dels poetes més importants del segle XX. Va formar part de la Nova Cançó, com a compositor, amb el grup musical Grup Estrop, i després ha exercit múltiples oficis amb la passió que caracteritza els seus versos: així, ha estat fotògraf, professor o corrector. Amb el seu primer recull, L’home i el límit, va guanyar el Premi Carles Riba de Poesia l’any 1963; des de llavors, la seva trajectòria s’ha engrandit amb més d’una trentena de títols, on destaquen volums imprescindibles com Llibre de les inauguracions (1986), Demiúrgia (1996), Jerarquies (2003) o La ciutat submergida (2010), que aplega tota una grandiosa obra inèdita escrita en secret durant més de tres dècades. També ha conreat la prosa metafísica amb volums tan enigmàtics i inquietants com Pandemònium, o la dansa del si mateix (2008) i El gratacel (2010). Ha rebut tots els guardons que una figura del seu prestigi pot rebre, talment el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi de la Crítica, el Premi Nacional, la Creu de Sant Jordi, el Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana o el Premi Honorífic l’hOriginal, entre d’altres. Segueix escrivint incansablement. Entre mans té tres novel·les inèdites i un nou poemari titulat L’esfera insomne.

 
 
 
 
 

Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts
m’aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.