Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995)
Poesía última de amor e enfermidade (1992-1995)

Lois Pereiro · Traducció: F. Escandell

Primera edició: febrer de 2016
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 6
Rústica. 166 p. 15 €

Llegir Lois Pereiro
Helena González Fernández

Llegir Lois Pereiro (1958-1996) és entrar en una escriptura plena de vida i fúria necessària. Fora de modes, ha esdevingut l’autor més rellevant de la poesia gallega de finals del segle xx. Va escriure poemes (un, amb bosses de te) per al fanzine Loia, que en temps de la Transició feia amb Manuel Rivas, Xosé Manuel Pereiro i Antón Patiño. Li agradava el cinema, escrigué lletres per a cançons, féu de traductor. Però tot plegat no en diu prou, perquè el retrat de Lois Pereiro el modela ell mateix amb paraules directes que coneixen l’abisme del silenci i fan cara a la sida, la resurrecció, la vida, els afectes, la ràbia i l’agonia. Poesia última d’amor i malaltia escriu el vers sobre el cos propi i alhora l’afaiçona amb citacions de molts altres escriptors per poder dir més enllà del jo la resistència agònica a la mort.

F. Escandell llegeix amb passió; per això pot traduir amb rigor i risc. Risc perquè per posar en català els versos de Pereiro cal entendre que són enganyosament transparents, perquè s’han escrit des del cos tensat i amb el vers retorçat. En català, Lois Pereiro és tan poderós i dur com en l’original. La literatura gallega ha donat de sobra mostres de poetes radicals, agosarats, en les darreres dècades (potser perquè no hi ha gaires salons benestants esperant la seua paraula). Però cap de tan radical i tan directe com Lois Pereiro, que, com Marguerite Duras, sap que poesia és allò que se li arrenca a la mort.


«Si volem trobar un veritable triangle obscur de la poesia, aquest hauria d’estar format per tres estrelles negres, Andreu Vidal en català, Leopoldo María Panero en castellà i Lois Pereiro en gallec, astres, els tres, hermètics d’una mateixa follia sanguinària, deliciosa i brutal que aconsegueix transportar el gènere cap a un nou fulgor quasi indescriptible, l’atrocitat convertida en tendresa que no es consumeix sinó que es propaga». Jaume C. Pons Alorda. nuvol.com. 13.07.16

«Escrita amb una dolorosa lucidesa, Poesia última d’amor i malaltia gairebé que es podria prendre com un exercici naturalista, on el poeta, lluny de deixar-se endur per metàfores o d’esplaiar-se en la verbositat, dissecciona amb una precisió lacerant la seva relació amb la fúria, amb l’amor, amb el desig, i sobretot amb el costat fosc d’una vida marcada per la rebel·lia, la malaltia i l’addicció». Joan Puigdefàbregas. directa.cat. 14.04.16

«Pereiro es la totalidad, el absoluto desbordado, pero a la vez profundamente crítico». Antoni Serra. Última hora. 21.08.16