Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972) ha publicat els llibres de poemes Autoretrat amb esfinx (2008), Horus al desert (2009), Sema (2010, premi Senyoriu d’Ausiàs March), Arpa de boca (2011, amb il·lustracions de Marcia Yáñez), Febrer (2015, premi Vicent Andrés Estellés, amb fotografies de Marcelo Aurelio) i El crit i l’eco (2016). Amb La destral del vespre, l’aixada de l’alba tanca el tríptic sobre el paisatge de la Baixa Segarra iniciat amb Febrer i continuat amb El crit i l’eco.

Com a traductor, ha traslladat al català obres japoneses tant clàssiques com contemporànies. Entre les primeres hi ha l’anònim Contes d’Ise, el Diari de Tosa de Kino Tsurayuki, Cent de cent. Hyakunin isshu, antologia de tankes confegida per Fujiwara Teika, L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashō (premi Vidal Alcover de traducció), la Crònica de la cabana de Kamo no Chōmei i el poema encadenat Tres veus lligades a Minase de Sōgi, Sōchō i Shōhaku (premi Jordi Domènech de traducció de poesia). Entre les segones, la trilogia 1Q84 i la novel·la El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge de Haruki Murakami.

En la seva faceta d’estudiós, s’ha fixat sobretot en la influència que la poesia japonesa ha exercit sobre la catalana a través de la incorporació de les formes de l’haiku i la tanka. A més de diversos articles acadèmics sobre aquest tema, ha escrit el volum Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku. També ha editat l’Epistolari Jordi Arbonès & Francesc Parcerisas i els volums col·lectius La tanka catalana i L’haiku en llengua catalana.

Em sembla que he perdut el nord. O l’he trobat, no ho sé. Em fa l’efecte que, en girar-me, la brúixola amb què apamava el futur ha deixat d’assenyalar-me cap destí fix, i, ara, la cruïlla que tinc al davant —la que formen la carretera i el camí— no em diu on he d’anar, se m’ofereix i prou.