Poemes
Hannah Arendt · Traducció: Lola Andrés i Anacleto Ferrer

Primera edició: novembre de 2018
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 16
Rústica. 214 p. 18 €

Només dels poetes esperem la veritat · Isabel Robles

Sorprèn en els poemes de joventut de Hannah Arendt una veu nítida i consistent quan s’enfronta a l’amor, el desencís i la separació; o quan parla dels sentiments d’abast propi, la solitud, el dolor, i la decidida convicció d’arrelar-se a la vida malgrat els infortunis. La desolació, el buit i els signes obscurs de la nit aclaparadora fan trontollar el camí cap a la llum, però el repte de viure renova l’anhel d’una llunyana alegria: «[…] el dolor no vol apaivagar / Els somnis vells, la saviesa jove. / I no em deixa renunciar / A la bella puresa de la joia». En els poemes escrits a partir de l’exili estatunidenc, el neguit i la veu poètica s’intensifiquen. És la clarividència davant de la seua època, el dolor i les tenebres a causa dels «temps ombrívols» (Bertolt Brecht), i és, sobretot, el dol per tantes pèrdues en temps de monstruositats: els éssers estimats, la llengua materna —que conserva zelosament per a la poesia—, la seua pàtria, etc. Poemes ara més elaborats, contundents i intensos ben sovint, que animen «els germans» a l’acció —poema dedicat a Walter Benjamin. O bé d’altres d’amerats d’humanitat que, mitjançant la metàfora —«El pont dona als ulls la mateixa ocasió d’unir les parts del paisatge, com li la dona a la realitat pràctica dels cossos» (Georg Simmel)—, tracten de «refer» la unitat de «paisatge i paisanatge […] en aquesta etapa d’estranyament» (Anacleto Ferrer). O bé delicats poemes als amics morts o a aspectes crucials de la vida plens d’emoció. En tots ells pren la imatge entre les seues mans i condensa en ella el dur i estimat quefer de dir la veritat, que ja feta poema amb el seu ritme, queda per sempre en el reialme de la memòria.


«Conèixer la veu més íntima de la filòsofa alemanya també ens serveix per comprendre més plenament el propòsit de la seva filosofia. Però no una intimitat despullada, sinó la intimitat d’una història narrada, passada pel sedàs de la raó, de l’explicabilitat». Irene Alerm. lalectora.cat. 21.05.19

«Un conjunt de poemes que destaquen per la seva veu nítida i consistent, a través de la qual s’endinsa en qüestions universals com l’amor, la solitud, el desencís i la separació». ara.cat. Abril de 2019

«Els 71 poemes d’Arendt inclosos en aquesta edició difícilment eclipsaran el seu pensament polític i filosòfic, però no estan exempts d’actractiu. D’una banda, per solidesa pròpia d’una gran lectora de literatura i, més específicament, de poesia, dels clàssics grecs fins a Rilke o Hölderlin. De l’altra, per la imbricació amb el seu periple existencial». Xavier Aliaga. eltemps.cat. 14.01.19