De la necessitat d’explicar-nos i de donar compte de la realitat que ens envolta sorgeix el pensament racional i de la urgència de traspassar els límits que la lògica imposa naixen noves maneres d’anar més enllà a través de l’art i dels seus diferents llenguatges.

Cap nom del món és per a mi la síntesi d’aquestes dues fonts de coneixement: la filosofia i la poesia. Elles, cadascuna amb els seus instruments, ens conduiran de la mà del poeta, del pensador i de l’home, a les fondes preguntes existencials, al paper del llenguatge, als anhels, a les pors i als dolors consubstancials a la naturalesa humana.

D’aquestes qüestions, de la nostra humanitat en definitiva, tracta des del meu humil punt de vista aquest gran poemari de Carles Camps Mundó tan bellament editat per Edicions del Buc.

He de confessar que ja el títol, Cap nom del món, em va seduir pels seus suggeriments. Prometia endinsar-nos en un espai d’inexpressables que reclamava altres maneres de ser dit. I no puc negar que abans d’obrir la primera pàgina ja sabia que la meua lectura havia de ser sens dubte interessada donat que el llenguatge, la relació de confiança amb ell, la seua capacitat o incapacitat per a dir, els mons que li són inaccessibles, m’atreviria a afirmar, si Carles m’ho permet, són preocupacions que compartim.

No es pot dir mai res fix. Res immutable.
La paraula només diu temps, mudança,
i quan parla de quietud remou l’immòbil.
La paraula no pot deixar de ser metamorfosi.

Així comença el poemari. El primer poema de Cap nom del món, el pòrtic que obrirà les restants parts del llibre ens situa sense concessions en una filosofia del llenguatge que quedarà des dels primers versos establerta, premissa i punt de partida que defineix l’autor i la seua concepció no sols dels llenguatge, sinó de la realitat.

La paraula només diu temps, mudança, perquè som temps, mudança, un ara fugaç que és deixant de ser, la pèrdua perduda sense objecte, / perduda amb sentiment de pèrdua, temps que ens descompta. No és fàcil situar-se en aquest espai definit, carnal, saber-se “pèrdua”i no buscar, com sempre hem fet, una taula on agarrar-nos, alguna cosa permanent, estable, alguna veritat “on aferrar-nos” que ens fera sentir segurs.

I és en els afectes, en la seua durada i estabilitat, on Camps, en “La claror del dolor”, ens indica una de les claus de la grandesa humana contra el reclam imperatiu de canvi.

Sí,la grandesa més humana:
enfront de la fugacitat de consumir-nos,
ser resurrecte a cada instant en els afectes,
en la durada dels afectes.

L’absència que ens descarna, el dolor, el temps que ens buida, són difícils d’assumir sense la ficció legítima de l’esperança i els fantasmes inevitables del llenguatge.
Som, com resa el títol de la segona part, “presa fàcil”, de tot el que ens ajuda a viure i tenim dret, com diu el poeta, a dissenyar les nostres estratègies: el camí de la mística o de la santedat, o la quimera dels absoluts tal i com es descriu en el magnífic poema que recrea des del meu punt de vista, el mite de la caverna.

Podem defugir les aparences, viure com el presoner que pren els ecos com a veus i les ombres com a realitat, voler traspassar els límits de la foscor i ascendir cap a realitats absolutes, idees preestablertes, veritats immutables que ens precedeixen i ens sobreviuen: presa fàcil, quimeres, les paraules com a superxeria.
Ens són permeses les estratègies, sí, però no hi ha consol, no hi ha refugi per al dolor de la veu:

Tot el dolor de les paraules que respires.
Tot el dolor del dolor de què parlen.
La veu ferida per la dura pugna dels contraris.
La veu sense paraules de sutura.

Hem de saber, contra Plató, que fora de la caverna no ens esperen realitats immutables, que cap veritat eterna il·lumina l’exterior, que l’imperatiu de l’immutable comporta la mudesa, que no podrem explicar transcendències però que elles tornen a nosaltres amb el dolor que descriuen i ens ajuden a entendre’l:

i tornaran a tu per fer-te entendre
-posant-ho en boca teva-

tot el dolor que en tu suporten en silenci.

Perquè no hi ha nom, “cap nom del món” per a designar “absència”, per a dir “mort” encara que ens veiem obligats a designar-ho. Cap nom del món per a la mort que ens situa a l’altra part dels noms, a l’altra banda d’un món, totalitat del meu llenguatge, fora d’ell el silenci i en el silenci no hi ha res.

En la part “L’anhel en ànsia”, l’autor segueix trencant i posant en qüestió l’ordre heretat per una metafísica monoteista, dual i jerarquitzada però ara fent servir els mateixos conceptes de la pròpia religió.
Érem a un paradís, seguint les seues imatges, d’on vam ser expulsats amb la paraula, donàrem nom fins i tot al tacte, entràrem amb ella en el cicle silenciós de vida i mort, l’anomenàrem temps i començàrem a morir. Condemnats a l’absència, ens condemnaren també a la insuficiència del noms per a designar-la.
Ens dirigim a la Ciutat del Cel amb preguntes que no ens respondrà, amb retrets, dolor, perplexitat i disconformes amb el món i els seus designis. El perquè del càstig del dolor, la lògica del sofriment com a redempció no ens serà explicada.
Després, la desolació és el nostre paisatge on sols la falta hi arrela entre l’aridesa i la resignació.
Uns ocells passen trencant la cremor del desert, a ells s’hi aferren els nostres ulls amb l’anhel d’una esperança.
L’anhel: la voluntat d’habitar amb la paraula més enllà del silenci absolut, la voluntat de persistir, l’ànsia: la força de l’anhel, la inquietud d’un desig vehement, dolorós.

“Veu d’aquest cos”, l’última part del llibre, ens situa en la presó del jo fet carn, la veu arrelada en el cos individual, en aquest cos d’un jo que se sap en la presó d’una matèria que es corromp, que envelleix, que mor. No sempre fórem conscients d’aquesta fugacitat. Hi hagué un temps en què fins i tot el temps passava a fora, encara no havíem pres consciència que el temps s’endinsava en nosaltres i s’agarrava amb força fins ferir-nos esdevenint substància, essència, constitució.
Aquesta finitud ens feia no obstant això, anhelar traspassar els límits, desitjar ascendir cap als absoluts sobrevolant un espai sense obstacles on la veu s’alliberaria de les paraules que la subjecten a les coses. L’anhel d’arribar a unes veritats per a les quals no hi ha nom, al menys, cap nom del món, no es satisfà, aquesta set sols es pot calmar en l’aigua articulada del poema.
Amb ell no arribarem a les certeses, no esperem saviesa en els poemes, ens diu l’autor, però sí, podem afirmar, que trobarem els lectors la saviesa de trobar formulat amb el discurs poètic, el pensament filosòfic de la nostra tradició on l’autor ens situa per a donar compte de qui som, quins són els nostres fracassos i quins els nostres límits.
No vull deixar de citar el magnífic poema on la filosofia de Descartes ens és transmesa d’una forma tan bella i tan essencial.
Una fatiga de certeses que acaba en la certesa del jo, evidència de la qual no pot dubtar, no ja substància pensant com seria l’axioma cartesià, sinó un jo cos subjecte com déiem a la seua intrínseca temporalitat.

La mort està present en tot el poemari, una mort que suposa un acte brevíssim en contrast amb les grans idees que la ment construeix, idees com la d’eternitat que entropessarà en l’instant humil d’una veu o hàlit que exhala en una mínima unitat de temps.

I de la vida i del viure res no ens pot dir el poeta tret del llenguatge que ens dóna existència.
On aferrar-me enmig d’aquesta fatiga, d’aquesta frustració de veritats inaccessibles, on aferrar-me contra la desesperació, on el consol que no ens és permés sense que ens roben l’ànima? On aferrar-me contra l’envelliment, la pèrdua, la por del no-res, de l’absoluta soledat de la mort.

És potser el llenguatge allò que ens fa?, allò que ens definix? Recull la paraula totes les paraules, com la vida les vides? Són els noms els que donen vida i existència?

Filosofia i poesia van de la mà en el poemari de Camps Mundó. Una poesia de factura impecable, austera, bella, rigorosa, implacable, serena malgrat el dolor i la desesperació que travessa els versos, una poesia sense compassió que ens remunta al pensament d’Heràclit; a les concepcions dialèctiques de la realitat; a la negació de Plató i al seu enyorament; als dubtes cartesians i als anhels de certesa, a l’optimisme Kantià d’unes categories que donen existència i a la frustració d’una metafísica necessària a la que la pròpia naturalesa ens obliga i ens nega al mateix temps; a Nietzsche; a l’existencialisme i a molts dels referents més importants de la història del pensament.

Són moltes les coses que queden per comentar. La riquesa que conté la poesia de Camps mereix dedicar-li estudis minuciosos i aturar-nos en les interessants qüestions que planteja. Les meues paraules són sols una primera aproximació, una lectura personal del poemari.

S’agraeix la poesia que naix de la necessitat, la que cal ser escrita, la que ens ajuda a mirar, a sentir, a prendre consciència, la que no dissimula, la que va de cara. He dit abans que no té pietat, així ho pense, no és compassiva però no ens deixa sols quan ens reconeix sols amb les nostres pèrdues, ens acompanya i ens ajuda a entendre’ns. Aquesta és una més de les grandeses de la poesia de Carles Camps Mundó.

València, 16 de juny de 2015.
Teresa Pascual.