El cant de les cigales · Cecília Navarro Frau
Primera edició: març de 2026
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 38
Rústica. 89 p. 17 €
ISBN: 979-13-991012-1-8
XLIII Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi
cigales, CIGALES, CIGALES, Cigales
Epíleg de Jeroni Mas Fiol
Fa molt de temps que conec Cecília Navarro i, malgrat això, puc recordar perfectament el primer dia que em va parlar de cigales Segurament era estiu. Segurament sentíem aquell brunzit eixordador. I segurament teníem quinze anys i fumàvem una catximba a un parc qualsevol de s’Arenal Degué ser així: «el meu animal espiritual és la cigala perquè he llegit que, arribades a un punt, no mengen, no beuen, no viuen i només canten fins que moren»
A Cecília sempre li ha agradat un bon cant, un bon crit. El cant de les cigales n’és un molt bon exemple. Aquell esgarip despullat que fa un infant. Des d’una infantesa radical que ja vàrem poder llegir a La mamella de Déu (Viena Edicions, 2022). «Només sé desitjar des de la infància», diu. Però, llegim una drecera nova aquesta vegada, un més enllà. Ens ofereix una veu infantil que ja no té por de cantar sobre el desig, sinó que s’hi lliura de manera obsessiva: «Totes les meves mans acaben en el coll d’un amant». Aquest cant neix i floreix de la passió més desempegueïda. Descobrim amb el cant el perill que suposa deslliurar-se de tot el que podria arribar a ser propi per abocar-se al desig més sublim. També, l’excitació que aquest deixar anar pot provocar Cecília ens ha brindat una cançó sobre la devoció i la bogeria, i ho ha fet sense vergonya, sense cap casta de complex.
De tota manera, aquest llibre està escrit des de la distància. Una espera interminable, el darrer sopar etern, fins que descobrim el que va ser vertaderament la passió. Aquesta distància des d’on s’albiren els peixos daurats sota l’aigua en què ens vàrem convertir. Aquella separació justa per assaborir la poma, que va ser àcida i que va ser dolça, que ens impregnava el cos d’un suc enganxifós. No percebem les coses amb els mateixos sentits, però el desig… el desig sempre troba camins que no esperàvem. I tot conclou amb un rèquiem, l’oració final perfecta per a un marit, que és cigala, però que també és porc, és empresari i és tot el que es pugui imaginar. La veu alexandrina ja esclata desvergonyida mirant els ulls del desig: «QUAN CALLARÀS». Es pot viure sense aquest sentiment de pèrdua? I llegim, llavors, amb aquest dol, el dolor absolut d’un món que sabem que ja no hi és, però que encara ens acompanya: «El teu desig té / una entonació / però, tristament, / coincideix amb / el meu nom». També sentim la solitud dogmàtica d’aquesta vida que ja és només nostra. Tot el que hem après del món ja no és del món, sinó que és nostre, terriblement només nostre: «la nostra la nostra però ara jo xerr sola / la nostra llengua morta la nostra la nostra». I tan sols podem acabar amb un gran crit: cigales, CIGALES, CIGALES, Cigales.
Llegir Cecília Navarro sempre és delitar-se davant la bogeria que és estimar algú o alguna cosa. Elseu cant és empàtic i t’agafa de la maneta per arribar a l’indret més profund del desig. I jo estic profundament agraït d’haver pogut llegir aquest llibre. Gràcies, Cecília, per haver-nos regalat la teva veu. I per haver-nos fet més lliures.