Les sendes són dels versos · Vicent Alonso
Primera edició: setembre de 2026
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 40
Rústica. 112 p. 18 €
ISBN: 979-13-991012-3-2
Finestral
Epíleg de Francesc Parcerisas
¿I com ho devien fer, entre la pobresa de Pènia i l’abundor de Poros, sense mestratges i en una llengua desconeguda? Les rapinyaires sobrevolen els roquissars de la serra, per si hi descobreixen les restes d’algun petit animal mort mig ocult entre la bardissa del garrigar que han anat formant tantes paraules invasores descontrolades, ara rogenques de tanta sequera. Els boscos del nord llunyà són més apersonats, amb llacs infinits, plàcids, fredíssims, i l’olor inconfusible de la tundra: una sintaxi més complexa, uns sons més guturals, una llum que, a l’estiu, no acaba mai de rematar l’agonia lenta dels grisos. El poeta hi devia transitar, per aquests mons, devia aplegar les seves visions fugaces en algun quadern rebregat, petit, i escriure amb lletra menuda, constant, com la dona que s’acosta als arbres a l’entrada de l’hort i aplega amb cura, al davantal gastat, els codonys que farà bullir en una olla ennegrida pel foc i per les brases. La llengua hi ha de trobar la menja modesta, aspra, dolça i amarga, amb un cor duríssim, irrenunciable. ¿Devien tenir somnis que no es deixaven humiliar, que eren capaços de resistir els embats de la boira, de la crueltat i la sang, de l’adoctrinament que semblava fet per a la rima consonant? ¿O això ho pensen ara, massa tard (i massa aviat encara), perquè és una herència de la qual no se’n poden desfer, o a la qual ja no poden renunciar? Van haver d’inventar la tradició, imaginar-la, construir-la, farcir-la…, van haver de crear les lectures, els consells, les converses, les revistes, les classes, els amics, el país, les referències… Tot plegat quan l’aigua era massa quieta, la sorra encimentada, els pous sovint contaminats arreu per aigües pestilents. Potser, inventant d’arrel la tradició, només volien arribar a la lectura, a l’escriptura. Això els hauria acontentat, segurament. I, tot i així, és possible que mai no pensessin res, que actuessin d’esma –l’esma de la naturalesa dels temps, de les circumstàncies, de la felicitat que no vol aturar-se–, com la corrua alegre de les formigues que tornen a refer el camí després que els infants o la tempesta els hagin desbaratat el corriol que mena fins al niu. I la divinitat? ¿Hi van pensar mai, hi van esmerçar hores de neguit, de pors, d’insomni? La manca de respostes, el silenci absolut, els devia crear una incòmoda indiferència que han pogut compartir i que els ha fet forts, més escèptics que no pas incrèduls, van assolir un distanciament de les incògnites siderals que els devia proporcionar l’ambició mai no negada de creure en la transcendència i la profunditat del goig de l’amor i la bellesa. Fins i tot quan el cos ja iniciava la davallada, la força lluminosa de tants d’instants únics havia de constituir una font d’aigua molt clara, on els records brollaven per refer el gaudi de la vida. Un broll inexhaurible. Aquí la llum immaculada que el temps apaivaga, sembla que arribi encara a fons del cor, com un do, com una reflexió que busca, encara que sigui paradoxal, poder no reflexionar i mantenir-se oberta, innocentment esbatanada, davant la realitat que fa de mal copsar tancada entre les fronteres limitades de les paraules. I tanmateix van defensar la llengua com una petita pàtria, com un grapat de terra on arrelar i deixar petites llavors perquè alguna memòria venidora pugui crèixer en la basarda silenciosa de les sendes que, de tant en tant, encara els versos construeixen.